Everest, 25 anys després

Es compleixen 25 anys de la primera ascenció valenciana a l’Everest al 1991

“Ho recorde tot minut a minut, el fred, l’arista cimera, quan vaig començar a perdre visió…”

everest-1

“Ho recorde tot minut a minut. Alçar-nos abans del que era raonable. Ens posarem en marxa ja el dia 5 a les 23 de la nit i anar caminant de nit amb la llanterna frontal. Recorde que la neu s’afonava perque duem molt de pes. Recorde vore una tempesta llunyana per davall de la nostra altitud. Recorde el fred, el 30 graus negatius que marcava el termòmetre a la cota 8500. I recorde la part l’arista cimera on vaig començar a perdre visió…”.

Són els records de Rafa Vidaurre, un dels integrants de l’expedició valenciana que a l’octubre de 1991 va fer cim a l’Everest, a la Cara Sud de l’Everest, la primera de les nostres expedicions en aconseguir-ho. Ara estan d’aniversari, commemorant el 25 aniversari d’aquella fita de l’alpinisme valencià en aquella expedició del Centre Excursionista de València.

25 anys i un sopar

Cada mes d’octubre els integrants d’aquella expedició, Juan Carlos Gómez, Joan Gridoll, Javier Botella, Moisés García, Paco López, Victoria Amigó, Rafa Vidaurre i Coque Pérez es retroben al sopar que tenen per a recordar aquella expedició. Un sopar esta volta especial el passat 6 d’octubre pel fet que es compleixen 25 anys.

“Fer cim a l’Everest, a més del repte personal de pujar la muntanya, va superas la culminació d’un somni molt destina, el somni de moltes persones. Haguèrem de fer un esforç titànic, demanar el permís 7 o 8 anys abans, aconseguir el finaçament al llarg de dos anys…. els 25 milions de pessetes que va costar… molt diferent a ara” recorda Coque Pérez.

A la primera

“Les possibilitats de fer cim eren poques. Forem la primera expedició que anava i a la primera feia cim” recorda Vidaurre, qui amb Coque Pérez va ser un dels dos integrants de l’expedició que va fer cim tot i els problemes de visió que va patir. “En un primer moment pensava que eren les ulleres que s’empanyaven, però vaig seguir i arribant a l’escaló Hillary em vaig adonar que estava quedant-me sense visió, veia les ombres dels companys però res més. Tot i això poguerem arribar al cim i recorde que amb punt de desesperació i ansietat vaig demanar als companys que haviem de baixar, que no m’abandonarem. Eixe és el meu record. L’alegria va ser quan baixarem al Camp Base i ja poguerem disfrutar del que haviem aconseguit”.

everest-1

Sense celebració

“Dalt no poguerem celebrar-ho de cap manera” explica Coque Pérez. “La pujada cada un la va fer al seu ritme, perquè cada un va al seu límit. Rafa va arribar molt abans que jo. Quan jo arribava ell ja estava de tornada. Només recorde les ganes de baixar”.

La celebració va vindre després a casa, amb una recepció espectacular que tingueren a l’aeroport de Manises. “No puc deixar d’emocionar-me cada vegada que veig la pel.lícula que es va fer a través d’un camera de Canal 9. Quan arribe tot el grupo a Manises, després d’haver estat 3 mesos allà pasan penalitats i amb molt d’esforç, sempre em cauen les llàgrimes”.

l’Everest i altres cims

25 anys després l’alpinisme valencià ha tornat a xafar l’Everest en altres ocassions. Ho feren el integrants de l’expedició de Castelló que va liderar Carlos Pitarch a meitat dels anys 90, ho va fer l’expedició de la Universitat Politècnica de València que a primers dels anys 2000 va liderar Jorge Verdeguer i també l’expedició ilicitana que encapçalaven Juan Agulló i José Antonio Alejo.

25 anys després l’alpinisme valencià continua encara lluny del protagonisme que hi ha en altres punts de la península, sense un relleu generacional definitiu, en una època la concepció de la muntanya és molt diferent. “Anàrem a l’Everest quan encara s’anava en un estil més pur. Ara en eixes muntanyes és impossible, però queden moltes més muntanyes per poder anar. Hi ha altres 8000 que no són tan massificats”.

25 anys després

25 anys després els integrants d’aquella expedició continuen vinculats amb l’esport i la muntanya. El més actiu Coque Pérez dins de les expedicions de l’empresa valenciana Montañas del Mundo, fent muntanya tot i els 7 dits que va perdre a l’Annapurna. I fent formació als més joves.

La meua idea personal és la formació. Per anar a un 8000 abans anaren als Andes, per anar als Andes abans anarem als Alps, i per anar als Alps anarem als Pirineus i per anar als Pirineus feiem eixides per la nostra terra. Hi ha que seguir un procés passar per etapes i cada etapa et dóna, però arribar de colp i sense experiència clavar-te en un 8000… no m’agrada. Abans hi havia una sensibilitat, ara a la muntanya hi ha molt de circ mediàtic”. 

 

*informació treta de l’entrevista a Sense Límits de Ràdio 9 amb motiu del 20 aniversari de l’ascensió a l’Everest

L’EQUIP

Rafa Vidaurre i Coque Pérez passen a la història de l’alpinismo valencià però comparteixen protagonisme amb la resta d’intgrants de l’expedició. A més, la casualidad va voler que foren ells els encarregats de fer cim.

“El primer intent es va fer el 1 d’octubre, però en arribar al Collado Sud hi hagué tempesta. Després ho intentaren Moisés García i Juan Carlos Gómez i es quedaren molt a prop, però no pogueren per la quantitat de neu acumulada”.

EL GEST DE JUAN CARLOS

I el dia 5 arriba la definitiva on també destaquen el comportament que va tindre Juan Carlos Gómez. “Juan Carlos en volta de baixar va decidir permaneixer en altitud per a si era possible ajudar. El dia de cim isquerem nosaltres amb els aragoneses Toño i Pepe Garcés i Juan Carlos va eixir dos hores després per ajudar-nos i baixant en els trobarem a la base de l’espoló Hilarry i jo li vaig dir ‘Coque no va del tot bé’, i Juan Carlos es va baixar. Crec que haguera fet cim, però va renunicar a fer cim quan tenia el més dificil fet i es va baixar amb nosaltres”.

UNA FOTO

Una de les fotos més expressives de l’expedició de 1991 a l’Everest és esta en què apareix Coque Pérez amb el rostre completamente desfet. “Recorde eixa foto. Va ser després de fer cim. Tenia els ulls tots rojos i la cara edematitzada de l’exposició a l’altura i el cos producte d’un cansament extrem”, comenta Coque. Eixa nit pogué dormir agust.

LA FAMILIA

En aquell 1991 les comunicacions eres molt diferent al que tenim ara en què fins i tot s’ha fet servir un mòbil convencional per a parlar des del cim de l’Everest. Els telèfons satèlit pesaven una barbaritat i costaven més diners encara. Tot i això va ser la fòrmula per la qual pogueren anar donant informació i contactar de tant en tant amb els familiars, en les diverses connexions fetes des de la desapareguda Ràdio 9.

“Recorde haver parlat amb Dolores amb la meua dóna des de la ràdio i va ser impressionat” conta Vidaurre. “Vos podeu imaginar la injecció de moral que suposava això”.

Compartir aquesta notícia a

Trackbacks/Pingbacks

  1. Una setmana d’aventura | SLA - […] Everest, 25 anys després […]
  2. Una Gala… amb història | SLA - […] Everest, 25 anys després […]
  3. “El que ha fet Kilian és brutal” | Sense Límits Aventura - […] Everest, 25 anys després […]
  4. Faura viu la muntanya | Sense Límits Aventura - […] http://senselimitsaventura.com/2016/10/17/everest-25-anys-despres/ […]

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Esta web utilitza cookies perquè fa que tingues una millor experiència de navegació. En continuar navegant entenem que dones el teu consentiment per acceptar la política de cookies, Punxa l'enllaç per a més informació. Agraïts! ;) " plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »