Triatló: evolucionem però amb elegància

Article d’opinió del periodista, ciclista i triatleta Rafa Mora

 

mora-1

 

El triatló era un esport de quatre bojos i ara és quasi un fenomen de masses. I no parle d’un marge de trenta anys, sinó de poc menys d’una dècada. Les proves les tenim en les cites que, per exemple a València capital, congreguen ara milers de persones que formen part d’una competició.

Els esportistes…

Al llarg de l’any es reparteixen nombroses dates i localitats que acullen centenars d’aquests esportistes que representen un bon nombre d’equips. La majoria són federats, d’altres no, i uns quants són novells i hi competeixen perquè és la prova del seu poble i els agrada. Punt.

És similar al que passa als clubs. Ací hi ha una intrahistòria que s’hauria d’analitzar a banda. Pensar-la. Reflexionar-la. Els clubs van evolucionant i s’estan convertint, en la majoria dels casos, en màquines de fer esportistes semi-d’elit que, en cap cas, arribaran a ser unes megaestrelles.

A excepció de casos comptats com els grans triatletes valencians amateurs que tots coneixem, la resta ens hem de dedicar a veure si evolucionem o involucionem, si em permeteu l’expressió. Depenem, tots, de les nostres vides. És a dir, que el que té xiquets té xiquets, i el que té una iaia malalta a casa i se n’ha d’ocupar, sap quina és la seua faena. Es tracta, per tant, de saber combinar totes les situacions vitals.

El temps

Com el treball de cadascú. En aquest punt voldria destacar el fet que el triatló no és, ni de lluny, el que ens dóna de menjar a la ‘plebe’ que, quan podem, ens situem en la línia d’eixida d’un ‘du’ o un ‘tri’. No. Per tant, tenim el temps que tenim per entrenar. Això comporta que la implicació de cada persona siga diferent, i per tant és inadmissible que dins d’un club hi haja gent que tire en cara a ningú que no està al nivell. Es tracta de gaudir de l’esport, companys, no de matar-nos.

mora-2

Els clubs

Els clubs, com deia abans, evolucionen, i ho fan a la seua manera. A més, afortunadament, hi ha de tot tipus.

  • Estan els que serveixen de base o iniciació per a triatletes que després donen el salt a altres clubs que els ofereixen un ventall més gran de possibilitats en competició i, per tant, una superior qualitat d’entrenaments.
  • Estan també els que es mantenen a un nivell competitiu més o menys alt però no aspiren a molt més perquè saben que el seu nivell és el que és.
  • I també estan els que pensen en la seva productivitat en competició: guanyar, pujar de categoria, ser els millors. Cadascú, per tant, té la seva funció: funció social, esportiva i humana.

Em vénen al cap, dels casos anteriors, clubs com el de la Universitat Politècnica de València, Komandos, Tragaleguas, TriPuçol o Huracán. Són, tots ells, grups absolutament diferents.

En la bona convivència de tots, i en la bona entesa dels triatletes que assumeixen els seus rols en cadascuna de les estructures que elegeixen, està la bona salut del nostre triatló.

La transició i l’adéu

Un entra en un club i evoluciona, i creix, i aquest acaba fent-se-li xicotet, i és aleshores quan decideix canviar d’aires. Seria desitjable que se n’anara amb elegància, amb un adéu carinyós per tot el que el club, sense que es donen compte, els ha aportat: un coneixement del medi, uns companys (i amics), una disciplina, un sacrifici constant. Tot el que, si no hagueren format part d’aquella estructura, no coneixerien.

mora-3Rafa Mora.

Periodista, ciclista i triatleta aficionat.

Compartir aquesta notícia a

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Esta web utilitza cookies perquè fa que tingues una millor experiència de navegació. En continuar navegant entenem que dones el teu consentiment per acceptar la política de cookies, Punxa l'enllaç per a més informació. Agraïts! ;) " plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
Translate »