Trail: bacs, bogeries i beneficis (I)

Algunes reflexions respecte del món del Trail, per Agustí Pastor

Al Trail arriba cada vegada més gent. Cada un amb les seues vivencies personals i les seues motivacions. Cada un amb les emocions i experiències que guardarà per sempre. I les reflexions que li obrin la mente les hores i hores d’entrenament i de carrera. Ací vos deixem les que ens fa arribar un corredor de muntanya de Benidorm-Onil-Sella-, Agustí Pastor que ens dóna la seua visió del Trail

Qui anava a dir-me a mi, maldestre i aquietat per naturalesa, que arribaria a assolir l’heroïcitat de finalitzar un trail per muntanya? Com podia imaginar a la recent trentena que acabaria creuant la meta més d’una vegada, tan extenuat de forces, tan viu d’esperit?

No em malinterpreteu. Aquest llenguatge hiperbòlic, que ratlla l’èpica més recorreguda en temps de tendència, és comprensible atesos els precedents. De menut mai vaig destacar en cap esport…

Sense Límits Aventura al teu WhatsApp

Un poc d’història personal…

A base de classes i paciència vaig desenvolupar certes aptituds amb les raquetes que segurament haja perdut. A futbol, com era l’últim en ser triat, vaig haver d’aprendre a parar balons combinant l’autèntica sort amb palometes de cara a la galeria.

Amb deu anys vaig guanyar un campionat de judo amb un Waza-ari per incompareixença dels rivals a quarts i semifinals, i perquè l’altre finalista encara tenia més poca traça que jo. Quin panorama!.

…i arriba el món del Trail

Amb aquestes minses referències, completar un trail em semblava una proesa inabastable reservada als superdotats físics, que no vetlen, que no beuen, que no mengen. Imagine que en el procés decisori d’apuntar-se em menaria la passió per la serra, la necessitat de perdre pes i les ganes de trencar amb la quotidianitat amb alguna aventura a mode de bestiesa.

Des de 2015, la Marató i Mitja del Penyagolosa, la Mitja Marató de la Perimetral de Benissa o el Trail Solidari d’Alcoi han estat els escenaris d’experiències inoblidables, testimonis d’oxímorons notables: patiments pedagògics, la coexistència d’una pau interior amb la tensió competitiva, els nombrosos bacs que reviscolen la dignitat, el fet de vèncer amb nervis tota classe de pors.

Premi i sacrifici

Preparar un trail requereix molt coneixement, trellat i prudència. Però després de tot és un beneït esforç amb xicotets premis incorporats.

Sacrificis com matinar els caps de setmana després d’uns dies de faena, privar i contenir les apetències, afrontar lesions eventuals per la duresa i la irregularitat del terreny, deixar de gaudir dels camins sense pressa, aturant-se a cada flor i a cada font.

No obstant això, quan finalitza una carrera -o qualsevol entrenament-, la primera cervesa és glòria, la segona senta com oli a un cresol i a partir de la tercera combats l’excés amb un sentiment mereixedor. Què no m’ho he guanyat?.

Els dubtes…

Hi ha vegades durant la carrera en què, amb la basca del migdia, el cansament acumulat i la quantitat de quilòmetres restants hom comença a dubtar de les seues capacitats.

Un punt d’inflexió en què l’esforç psicològic, potser encara més feixuc que el físic, es lliura en forma de guerra interior, amb tota classe de dicotomies, imatges, capritxos i dolors sobtats que, a mode de balança, es situen al costat de la retirada.

Front a tot això, és important una bona hidratació, evitar bogeries heroiques, rodejar-se de bona companyia, assolir un ritme constant sense cap pressa, estalviar forces i connectar el poc orgull propi amb l’objectiu d’arribar dignament a la meta a l’hora que siga.

Reconciliació

A nivell personal, les curses de muntanya -i qualsevol activitat que s’esdevinga per les serres-  netegen, mas que siga per uns dies, de qualsevol rastre de negativitat, de fluixa autoestima o de qualsevol tipus de tensions adjuntes a la rutina emprenedora.

I sobre tot, durant el transcurs d’aquestes aventures hom s’arriba a reconciliar amb la condició humana i tasta la solidaritat més primigènia: la d’ajudar (ajudar-me) o esperar (esperar-me) al company (a mi) en qualsevol circumstància, bandejant l’egoisme i la pressió del temps, prioritzant el sentiment germanívol i comunitari d’equip entre persones heterogènies, amb vida diversa o sense cap contacte previ.

Perquè cada vegada que algú creua la meta també guanyem totes i tots.